El Pla General de Política Forestal divideix Catalunya en 8 regions forestals. La Regió Forestal V inclou l'Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. És equivalent a la regió I del Pla General Metropolità de Catalunya.

La superfície forestal de la Regió V és de 184.090 ha, de les quals 133.085 corresponen a boscos (figura 1 i taula 1). Aquestes dades de superfícies corresponen a l’any 1993 i provenen del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (vegeu mapa de la solapa d’aquest llibre). Els boscos suposen un 41% de la superfície total d’aquesta regió i el 72% de la seva superfície forestal. Cal destacar d’aquesta regió (la més poblada i amb una major densitat de població del País) la gran quantitat de superfície improductiva artificial (53.924 ha) corresponent, principalment, a les zones urbanes i industrials i vies de comunicació.

Els percentatges dels diferents tipus de cobertes varien considerablement entre comarques (figura 1 i taules 2 a 8). Els boscos representen poc més del 9% al Barcelonès (taula 4), al voltant del 25% a l’Alt Penedès, Baix Llobregat i Garraf (taules 2, 3 i 5 respectivament), un 40% al Vallès Occidental (taula 7), un 55% al Maresme (taula 6) i gairebé un 60% al Vallès Oriental (taula 8). La proporció de matollars es baixa en les comarques més boscoses, entre el 5 i 10%, i arriba al 20% a les menys boscoses. Al Garraf, però, els matollars representen el 41% de la superfície comarcal. Pel que fa als conreus, en general, no arriben a ocupar el 25% de la superfície de cada comarca a excepció de l'Alt Penedès (comarca eminentment agrícola amb una proporció de conreus de més del 50% de la superfície) i el Barcelonès on no arriben al 2%. La superfície ocupada per les zones urbanes i infrastructures viàries oscil·la entre el 10 i el 20% a la majoria de comarques, excepte al Barcelonès on sobrepassa el 75% (Barcelona i àrea metropolitana) i a l'Alt Penedès on no arriba al 5%.

Les diferents comarques s’han mostrejat entre l’any 1991 (Vallès Oriental) i 1998 (Alt Penedès), per la qual cosa algunes d’aquestes comarques s’han vist afectades per incendis forestals en el període comprès entre l’inici del mostreig i aquesta publicació. Això s’ha tingut en compte de manera que el càlcul d’existències a cada comarca s’ha fet a partir de les dades de superfície forestal arbrada a la comarca en el moment què es va fer el mostreig de camp, que apareixen a les taules 1 a 8 sota el títol d'IEFC. El mostreig d’aquestes comarques va suposar l’aixecament de 1253 parcel·les i la mesura d'un total de 43.756 arbres.

Aquesta és una regió plana on gairebé el 60% de la superfície té un pendent inferior al 20% i on un 77% de la superfície està per sota dels 400 m. s. n. m. En aquests indrets hi ha, majoritàriament, nuclis urbans i conreus. Aquests darrers han resultat el tipus de coberta que ha perdut més pes en el paisatge d’aquesta regió situat per sota dels 200 m com a conseqüència de l’expansió urbanística. El fet que la major part de la superfície de la regió estigui per sota dels 400 m fa que la majoria dels boscos es trobin en aquesta franja altitudinal, tot i que és precisament a partir dels 400 m quan els boscos dominen el paisatge. Pel que fa a l'orientació, els boscos es troben preferentment en orientacions nord, i els matollars i conreus predominen en orientacions sud (figura 2 i taules 9, 10 i 11).

S’han trobat un total de 57 espècies arbòries diferents, 43 planifolis i 14 coníferes (taules 12, 13 i 14). El Vallès Oriental, amb 47 espècies, és la comarca amb una major riquesa d’espècies forestals, mentre que el Garraf i el Barcelonès són les comarques amb menys diversitat (gràfics de la dreta a les figures 5 i 6). Cal dir que aquests són sempre valors per defecte, ja que l’inventari no té com a objectiu l’obtenció d’una llista exhaustiva de les espècies forestals.

A la Regió Forestal V predomina el bosc mediterrani amb l’excepció de les zones més altes del massís del Montseny (una part del qual pertany a la comarca del Vallès Oriental). L’espècie forestal dominant al paisatge de la regió és el pi blanc (Pinus halepensis). De fet, en tres quartes parts d’aquest territori els boscos són, en ordre decreixent d’importància, de pi blanc, alzina (Quercus ilex) o pi pinyer (Pinus pinea). Destaca també la presència d’un percentatge de boscos mixtos de prop del 10%. Pel que fa a les existències en nombre de peus, tot i que les espècies més abundants són les mateixes, l’espècie amb un major nombre de peus de diàmetre normal igual o superior a 5 cm és l’alzina, amb uns 70 milions, seguida del pi blanc, amb uns 41 milions de peus i el pi pinyer que passa dels 8 milions (figura 3).

Per comarques, el pi blanc té una major presència en superfície al Garraf, a l'Alt Penedès, al Baix Llobregat, al Vallès Occidental i al Barcelonès, en ordre decreixent, i és poc abundant al Vallès Oriental i sobretot al Maresme (gràfics de l'esquerra). L’alzina és l’espècie dominant (tant en superfície com en nombre de peus) al Vallès Oriental i pren importància (sobretot en nombre de peus) en el paisatge del Maresme, el Vallès Occidental i el Barcelonès (gràfics de la dreta). En aquestes comarques acostuma a formar un subvol a les pinedes de pi pinyer o de pi blanc, sovint acompanyada de roures.

Hi ha altres espècies amb una significació important en el paisatge d’algunes d’aquestes comarques però no a la resta. Aquest és el cas de l’alzina surera (Quercus suber), abundant al Vallès Oriental i sobretot al Maresme i del pi roig (Pinus sylvestris), faig (Fagus sylvatica) i roure martinenc (Quercus pubescens), abundants al Vallès Oriental (figures 5 i 6).

Tot i que el recobriment arbori a la regió és elevat encara ho és més la cobertura arbustiva (taula 86). Això fa que gairebé el 85% dels boscos d’aquesta regió tinguin models de combustible del grup dels matollars (figura 21) i un 80%, models d’un elevat grau d’inflamabilitat (figura 22). Per tant, en aquesta regió típicament mediterrània, la vegetació pot arribar durant l’eixut estival a situacions d’elevat risc d’incendi forestal. A més, un cop iniciat un incendi, aquest pot trobar condicions molt propícies per propagar-se com a conseqüència del elevat pendent de les zones boscoses i perquè els models de combustible dominants comporten una elevada quantitat de combustible i una notable continuïtat tant vertical com horitzontal de la vegetació. El fet que a la regió es concentri la major quantitat de població del país i una elevada proporció de segones residències fan que el risc d’incendi forestal a la zona sigui particularment elevat.

El pi blanc es troba sempre per sota dels 1000 m, essent especialment abundant entre els 200 i els 600 m (taula 25 i figura 15). Aquestes pinedes són denses i, encara que més del 50% d’arbres tenen menys de 15 cm de diàmetre normal (taula 26), tenen una altura dominant i una àrea basal considerables (taula 27); més grans del que és habitual a Catalunya per aquesta espècie (comparació de l'espècie per comarques i regions)

L’alzina és l’espècie amb un major nombre de peus a Catalunya i també l’espècie present a un major nombre de comarques. Aquest esquema general es repeteix dins de la Regió Forestal V on, amb gairebé 70 milions de peus, domina el paisatge forestal del Vallès Oriental i és present al subvol de la major part de les pinedes de la regió. Tendeix a dominar a les zones amb un major pendent i, si bé la podem trobar des del nivell del mar fins als 1200 m, constitueix les tres quartes parts dels boscos d’aquesta regió situats entre els 800 i els 1000 m (taula 37 i figura 17). D’una manera semblant a com passava amb el pi blanc, en aquesta regió trobem els alzinars estructuralment més madurs de Catalunya, amb arbres més alts i d’un diàmetre normal superior (comparació de l'espècie per comarques i regions).

El pi pinyer és l’espècie dominant a la serralada litoral entre les comarques del Maresme i el Vallès Oriental. En aquesta regió se l’acostuma a trobar per sota dels 400 m d’altitud i sempre per sota dels 800 (taula 49 i figura 19). És l’espècie dominant al paisatge forestal a la comarca del Maresme, on assoleix la major densitat en peus/ha de totes les comarques de Catalunya on aquesta espècie és abundant (comparació de l'espècie per comarques i regions).

Entre la resta d'espècies val la pena esmentar l’alzina surera, abundant bàsicament al Maresme i al Vallès Oriental (massís del Montnegre) amb una distribució altutidinal gairebé sempre per sota dels 600 m. Aquestes suredes es caracteritzen per tenir un nombre de peus/ha superior a qualsevol altra comarca (comparació de l'espècie per comarques i regions) i una menor proporció de peus més grans de 20 cm de diàmetre normal. Es tracta, per tant, majoritàriament, de suredes que avui en dia no estan en producció.

Altres espècies dignes de menció són el pi roig (Pinus sylvestris) i el faig (Fagus sylvatica) abundants només al Vallès Oriental. El primer es troba entre els 600 i els 800 m d'altitud i el segon per sobre dels 1.000 m.