El Pla General de Política Forestal divideix Catalunya en 8 regions forestals. La Regió Forestal VI inclou les comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Penedès, la Conca de Barberà i el Tarragonès.

La superfície forestal de la Regió Forestal VI és de 112.646 ha, de les quals, 55.812 corresponen a boscos (figura 1 i taula 1). Aquestes dades de superfícies corresponen a l'any 1993 i provenen del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (vegeu mapa de la solapa d'aquest llibre). Els boscos suposaven l'any 1993 el 22,31% de la superfície total d'aquesta regió i gairebé la meitat de la seva superfície forestal.

En aquesta regió forestal els conreus són la coberta majoritària (taula 1). Els percentatges dels diferents tipus de cobertes varien però, entre comarques (figura 1 i taules 2 a 6). La Conca de Barberà és actualment la comarca més boscosa d'aquesta regió forestal (taula 5). La proporció de matollars és elevada, superant a la de boscos excepte a la Conca de Barberà i a l'Alt Camp. Nogensmenys, aquesta és una de les regions forestals amb una major freqüència d'incendis.

Més del 65% de la superfície té un pendent inferior al 20%. A les zones més planeres hi ha conreus i zones urbanes (taula 8). Un 30 % de la superfície està per sota dels 200 m d'altitud, però també hi ha un 25% per damunt dels 600 (taula 7). Pel que fa a l'orientació, els matollars, segueixen el patró de la marcada orientació sud-est d'aquesta regió com la resta de cobertes (taula 9 i figura 2) mentre que els boscos són la coberta dominant a les orientacions nord-oest, la qual cosa reforça la idea de que els matollars d'aquesta regió són boscos cremats.

El mostreig de camp es va fer durant el període 1991-94, excepte en el Tarragonès i part del Baix Penedès on es va fer entre 1997 i 1998, per la qual cosa algunes d'aquestes comarques s'han vist afectades per incendis forestals en el període comprés entre l'inici del mostreig i aquesta publicació. Això s'ha tingut en compte de manera que el càlcul d'existències a cada comarca s'ha fet a partir de les dades de superfície forestal arbrada a la comarca en el moment en què es va fer el mostreig de camp, que apareixen a les taules 1 a 6 sota el títol d'IEFC. El mostreig d'aquestes comarques va suposar l'aixecament de 372 parcel·les i la mesura d'un total de 10.131 arbres. Aquesta és la regió forestal amb una menor quantitat d'estacions de mostreig per dos motius: té la menor superfície total i una proporció de bosc per sota de la mitjana. En aquesta regió hi ha uns 65 milions d'arbres (figura 3), només una vintena part del total d'arbres de Catalunya.

En aquesta regió hi ha un marcat contrast entre la zona costanera, des del mar fins una vintena de quilòmetres terra endins, i la zona interior, on hi ha un marcat gradient altitudinal que arriba al seu màxim a la confluència de les comarques de l'Alt Camp, Baix Camp i Conca de Barberà (Muntanyes de Prades) i que és la zona més boscosa de la regió forestal. Aquest contrast es reflecteix en les característiques dels boscos: diferents espècies dominants, etc. S'han trobat un total de 34 espècies arbòries diferents, 26 planifolis i 8 coníferes (taules 10 i 11). El Baix Camp i la Conca de Barberà, amb 22 espècies, són les comarques amb una major riquesa d'espècies forestals. Mentre que el Tarragonès i el Baix Penedès són les comarques amb menys diversitat (3 i 7 espècies diferents trobades respectivament). Cal dir que aquests són sempre valors per defecte, donat que l'inventari no té com a objectiu l'obtenció d'un llistat exhaustiu de les espècies forestals.

L'espècie dominant al paisatge de la Regió Forestal VI és el pi blanc (Pinus halepensis), gairebé omnipresent als boscos de les muntanyes litorals. Segueixen, en ordre decreixent d'abundància, els boscos d'alzina (Quercus ilex). Només les Muntanyes de Prades alteren aquesta pauta general; allà, amb l'augment de cota, els boscos mediterranis donen pas a boscos de caire submediterrani, la qual cosa fa que les següents espècies forestals per ordre d'abundància siguin el pi roig (Pinus sylvestris), la pinassa (Pinus nigra) i els roures, sobretot el de fulla menuda (Quercus faginea). Pel que fa a existències en nombre de peus, l'alzina supera lleugerament al pi blanc i la pinassa al pi roig.

El pi blanc és l'espècie dominant a més de la meitat de les estacions de mostreig. Els prop de 23 milions de peus que hi ha d'aquest pi, representen un 12% del total de l'espècie a Catalunya. En aquesta regió, podem trobar pi blanc entre el nivell del mar i els 1000 metres, a qualsevol orientació; si bé el trobem, sobretot, entre els 400 i els 800 m, donat què per sota d'aquest interval el terreny està ocupat molt majoritàriament per conreus, zones urbanes i matollars (taula 21 i figura 12). Al Tarragonès i Baix Penedès gairebé tots els boscos són de pi blanc, a la resta de comarques és també molt abundant, sobretot a l'Alt Camp (figura 4).

Tanmateix, al Baix Camp, l'espècie dominant és l'alzina. L'alzina és la segona espècie de la regió en quant a superfície ocupada però és la primera pel que fa a existències, amb més de 23 milions de peus. Això representa prop d'un 6.5% del total de l'espècie a Catalunya. Tendeix a dominar a les zones amb més pendent, més que qualsevol altra espècie (taula 33 i figura 14) i, si bé, la podem trobar a la regió a qualsevol alçada, preferentment en orientacions nord, només forma masses dominants entre els 400 i els 1200 m. L'alzina, seguida del pi roig, són les espècies dominants a la zona de les Muntanyes de Prades.

El pi roig i la pinassa tenen una distribució i una importància quantitativa molt similars en aquesta regió, sempre dins de les comarques de l'Alt Camp, Baix Camp i Conca de Barberà, a les obagues i, gairebé sempre, per damunt dels 600 m. Mentre que aquesta cota mínima és comparable en el cas del pi roig a la d'altres regions forestals, per a la pinassa és una mica elevada. A la Regió Forestal VI només trobem un 2% del pi roig i un 3% de les pinasses que hi ha a Catalunya.

Hi ha d'altres espècies amb una significació important al paisatge d'algunes d'aquestes comarques però no a la resta. Entre les espècies amb una distribució més restringida, val la pena esmentar el roure de fulla menuda atès que és una espècie relativament poc abundant a Catalunya (encara que amb una àrea de distribució relativament gran) i que en aquesta regió forestal, amb uns tres milions de peus, concentra una bona part de les seves existències (29%). És present a prop del 20% de les estacions de mostreig (taula 10) encara que només domina en poc més del 2% de les estacions de la regió. La Conca de Barberà és la segona comarca de Catalunya pel que fa a existències d'aquesta espècie després de la Noguera. Els roures, en general, són relativament abundants a la Conca de Barberà i l'Alt Camp i tenen una certa presència al Baix Camp i al Baix Penedès. Cal assenyalar que a les Muntanyes de Prades hi ha les úniques rouredes de reboll (Quercus pyrenaica) de Catalunya (se l'ha trobat a quatre estacions de mostreig).

De la resta d'espècies forestals de la Regió Forestal VI: el pinastre, etc., no podem aportar dades atès l'escàs nombre d'estacions de mostreig on dominen, per la qual cosa en aquest llibre no trobareu el capítol destinat a altres espècies forestals que apareix a les publicacions d'altres regions forestals. L'insuficient nombre d'estacions també és el motiu pel qual no podem aportar informació relativa als boscos d'una bona part dels municipis i dels Espais d'Interès Natural d'aquesta regió.

El recobriment arbori a la regió és generalment elevat, arribant a la tangència de capçades. El recobriment arbustiu sota coberta arbrada, també és elevat (67% de mitjana). Gairebé el 80% dels boscos d'aquesta regió tenen models de combustible del grup dels matollars, essent però el model 5 (amb una baixa càrrega de combustible) el més abundant (figura 21). Tanmateix, més d'un 80% dels boscos tenen models d'un elevat grau d'inflamabilitat (figura 20). Per tant, en aquesta regió la vegetació pot arribar durant l'eixut estival a situacions d'elevat risc d'incendi forestal. De fet, l'elevada recurrència dels incendis forestals és la responsable de l'abundància de matollars a la regió i de la seva actual distribució.