Material i Mètodes

Mostreig de camp

Dimensions de la parcel·la de mostreig

En aquesta secció, s’especificava el procediment emprat en la delimitació de l’estació de mostreig. Per a les parcel·les i punts de radi fix, sempre s’utilitzava la mesura directa i això vol dir, en principi, forma circular de 10 m de radi. Aquesta mida podia canviar si les característiques del bosc ho requerien; menys de deu metres, si la densitat era excepcionalment alta i més de deu, si la densitat era molt baixa. De tota manera, sempre hi havia la possibilitat de delimitar l’estació d’una altra manera, aleshores calia especificar-ne la forma, les dimensions i la superfície de mostreig. En el cas de les estacions de tipus punt, a les primeres comarques inventariades (vegeu taula 5), el mostreig es va dur a terme amb el relascopi de Bitterlich, de manera que es definia, així, el que s’anomena una estació oberta. En aquest cas, calia indicar el número de la banda del relascopi utilitzada, el factor d’aplicació corresponent i el nombre de peus mesurats.

Estacions obertes

L’IEFC va iniciar el mostreig de camp utilitzant aquesta sistema per a les estacions de tipus punt. Habitualment, per obtenir valors fiables amb aquesta tècnica es recomana mesurar un mínim de vint peus. Això significa escollir la banda del relascopi més adient: bandes amples per a diàmetres normals grans o molta densitat i bandes estretes per a arbres petits o poca densitat. El relascopi tampoc es pot utilitzar quan, a poca distància de la zona de mesura, hi ha un canvi dràstic de vegetació (una clariana, un conreu, etc.). Finalment, es va decidir abandonar aquesta tècnica de mostreig perquè sovint no es podien garantir les condicions d’utilització. A la taula 5 es mostra en quines comarques es va utilitzar aquest mètode de mostreig i en quina proporció.

Taula 5. Nombre d’estacions de mostreig per comarca.

A continuació es remarquen les diferències de mostreig respecte de l’estació de radi fix. Un cop s’arribava al lloc marcat per la fotografia, es plantava el trípode amb el relascopi. En la fitxa de camp, s’especificava la manera de mesurar els arbres a l’estació i la banda del relascopi utilitzada que, com s’ha dit, depenia de les característiques del bosc. Un cop determinada la banda, es mesuraven els arbres de diàmetre major o igual a cinc centímetres que vistos a través del relascopi eren més grans o iguals que la banda escollida. L’ordre de mesura sempre havia de ser el mateix, es començava en la direcció del pendent i s’anava girant cap a la dreta, en el mateix sentit de les agulles del rellotge. En el cas de terrenys plans, es començava pel nord. Si el diàmetre del peu mesurat era igual a la banda del relascopi escollida, s’anotava un asterisc (*) davant de la mesura. Aquesta marca calia tenir-la en compte durant el procés de càlcul (vegeu més endavant l’apartat «Equivalència»). Per acabar, se senyalitzava l’indret. L’arbre que s’havia mesurat el primer es pintava amb un 1 i tots els arbres que quedaven al voltant del punt central (relascopi) es marcaven a la soca amb una ratlla de pintura. Si hi havia una roca en l’àrea del punt, també s’hi dibuixava un cercle amb pintura i també a l’indret del camí on s’havia deixat el vehicle.