El Pla General de Política Forestal divideix Catalunya en 8 regions forestals, en un intent d'adequar les característiques dels boscos i del territori als límits comarcals. En aquesta sèrie de publicacions de l'Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya (IEFC), regions forestals i comarques han estat els àmbits normals de referència. Aquest desè i últim volum de la sèrie afegeix altres tres àmbits de referència, les vegueries, les demarcacions i Catalunya, amb el doble objectiu de donar una visió de conjunt dels boscos del país i de permetre la comparació amb altres fonts d'informació.

En números rodons a Catalunya hi ha una superfície forestal de 2 milions d'hectàrees (prop d'un 61 % del total). La resta són conreus (35 %) o zones urbanes i xarxa viària principal (3,5 %). Dins d'aquests 2 milions d'hectàrees de terrenys forestals hi ha uns 1,2 milions d'hectàrees de boscos (un 38 % del total, vegeu la definició de bosc al glossari d'aquesta publicació). Aquesta és una estima relativa a l'any 1993 i prové del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC, vegeu el mapa de la solapa d'aquest llibre).

La demarcació de Girona és la més boscosa de Catalunya, un 55,95 % de la seva superfície és coberta de bosc. A Barcelona el bosc també és la coberta majoritària (48,09 %). Aquest no és el cas però, de les demarcacions de Lleida i Tarragona, on la coberta dominant són els conreus, amb un 37,07 % i un 46,93 %, respectivament. Tanmateix, mentre a Lleida els boscos són la segona coberta més abundant, amb el 31,03 %, a Tarragona, amb un 22,03 %, només són la tercera coberta més abundant. Tarragona és l'única demarcació on hi ha més matollars (24,79 %) que boscos.

A les Comarques Centrals és on hi ha la major proporció de bosc (un 48,06 %) tot i que amb una important variació intercomarcal (des del 65,56 % del Berguedà fins al 30,60 % de l'Anoia). Segueixen les Comarques Gironines (un 44,05 %), també amb una important variació intercomarcal (en aquest cas des del 74,81 % de la Selva fins al 35,35 % de l'Alt Empordà). Alt Pirineu i Aran tenen un 41,91 % de bosc. La resta de vegueries tenen una proporció de bosc inferior a la mitjana. Així l'Àmbit Metropolità té una proporció de bosc del 34,88 %, el Camp de Tarragona del 20,27 %, les Terres de l'Ebre del 17,74 % i l'Àmbit de Ponent només del 8,96 %.

Val d'Aran, Pallars Sobirà i Alta Ribagorça són les tres comarques de Catalunya amb una major proporció de superfície forestal (i també amb la major proporció de prats i d'improductiu natural). Però més forestal no vol dir més boscos, perquè també són terrenys forestals els matollars, els prats, les roques, etc. A més a més, el bosc té un límit altitudinal a Catalunya al voltant dels 2.400 m i per tant tots els terrenys que hi ha a major altitud, tot i que sempre són forestals mai són boscos. Per això, les comarques amb una major proporció de bosc no són als Pirineus. De bon tros, la Selva i la Garrotxa són les dues comarques amb una major proporció de bosc. Les comarques amb una menor proporció de bosc són el Barcelonès i el Tarragonès, que en aquest cas també són, amb diferència, les menys forestals. Només hi ha dues comarques on dominen els matollars: Garraf i Pallars Jussà. Els conreus són la coberta més abundant a totes les comarques de l'Àmbit de Ponent, Terres de l'Ebre i Camp de Tarragona (excepte a la comarca del Priorat). L'improductiu artificial és la coberta dominant a la comarca del Barcelonès (més de tres quartes parts de la comarca), la segona al Baix Llobregat, Vallès Occidental i Tarragonès i la tercera a l'Àmbit Metropolità.

A Catalunya hi ha una estreta relació entre el relleu i la distribució de la superfície forestal i dels boscos. El relleu incideix poderosament sobre el clima i limita les espècies forestals que poden viure en un determinat indret. Tot plegat genera un patró en la distribució de les espècies més abundants (compareu els mapes de distribució de les diferents espècies), sobretot pel que fa a les coníferes. En la distribució dels planifolis sembla més important la precipitació anual que el gradient altitudinal. D'aquesta manera el faig, el castanyer i el roure de fulla gran es limiten a les zones de major precipitació. El tipus de sòl és un altre factor que influeix de manera clara en la distribució d'algunes d'aquestes espècies (aquest és el cas de la pinassa, el pinastre, el pi pinyer i l'alzina surera). Ara bé, els mapes de distribució també mostren que en un determinat indret, normalment s'hi poden trobar diverses espècies. Llavors, el que se'n trobin unes i no unes altres, depèn, essencialment, de la història i, sobretot, de la part d'aquella història relativa a la gestió forestal. Només d'aquesta manera es pot comprendre l'actual distribució de les coníferes (amb l'excepció del pi negre i l'avet) a Catalunya. Tot i que mentre la major part dels planifolis més abundants a Catalunya poden viure des d'arran de mar fins més amunt dels 1.300 m i que són capaces de substituir les coníferes perquè són molt més tolerants a l'ombra, la major part del paisatge actual és dominat per les coníferes. Un altre factor que també incideix en la distribució de les espècies són les pertorbacions, a Catalunya sobretot els incendis forestals.

De qualsevol manera, les potencialitats són moltes, atès que a Catalunya hi ha present un conjunt molt important d'espècies arbòries forestals, la major part de les quals es poden considerar, a més, autòctones. Fins i tot n'hi ha moltes (comparativament amb altres països d'Europa) de relativament abundants. D'aquesta manera, del conjunt de gairebé 100 espècies forestals amb port arbori que es van trobar a Catalunya en el decurs de l'IEFC (taules 7 i 8), n'hi ha 14 que són especialment abundants, 7 planifolis i 7 coníferes.

Però, quina és l'espècie més abundant a Catalunya? Paradoxalment una pregunta tan simple com aquesta té una resposta complexa. O potser resulta que aquesta pregunta és simple però no prou clara. Perquè si el que es vol conèixer és quin tipus de bosc és més freqüent en el paisatge, llavors la resposta és la pineda de pi blanc (239.092 ha). En canvi, si en realitat el que es vol saber és de quina espècie hi ha un major nombre d'arbres, llavors la resposta també és simple però diferent: l'alzina (373 milions de peus). Com també és l'alzina si el que en realitat es vol saber és quina és l'espècie present a un major nombre de comarques, o simplement, quina espècie és més present sobre el conjunt del territori. I tanmateix, ni de bon tros, l'alzina o el pi blanc, són les espècies amb un major volum (amb escorça). Car el pi roig gairebé triplica les existències en volum amb escorça de l'alzina i gairebé duplica les del pi blanc i supera en més del 50 % a l'alzina i en més del 60 % al pi blanc pel que fa a la quantitat de carboni acumulat a la biomassa aèria dels arbres.

Aquesta complexitat és conseqüència d'una gran diferència estructural entre les pinedes de pi blanc, els alzinars i les pinedes de pi roig que actualment hi ha a Catalunya. Mentre el pi blanc es concentra sobretot, als boscos de pi blanc, l'alzina és a l'altre extrem; a Catalunya hi ha moltes alzines barrejades en boscos d'altres espècies. I és que pi blanc i alzina són de característiques ben diferents. Mentre el pi blanc és una espècie que tolera molt bé la llum, que aguanta molt bé la sequera i que té una capacitat de dispersió pel vent important, i per tant, pot viure en ambients força secs, i sobretot, els pot colonitzar; l'alzina és una espècie que pot suportar l'ombra de qualsevol altra, però la seva capacitat de dispersió és baixa i depèn dels animals. L'alzina no aguanta tant com el pi blanc ni els ambients més secs (algunes zones de l'Àmbit de Ponent) ni els episodis de sequera extrema, com es va posar de manifest en la sequera de l'estiu de 1994. Tanmateix, la seva capacitat de rebrotar fa que sigui difícil d'eliminar un cop s'ha instal·lat en un indret. El pi roig suporta una mica millor l'ombra que el pi blanc i també té una bona capacitat de dispersió, però encara és més exigent que l'alzina pel que fa a requeriments d'aigua.

Però Catalunya és un país d'alzines i de roures i això, en els propers anys, cada cop es farà més evident en el paisatge. Hi ha altres dues espècies que tenen garantida una part important del territori, el pi negre, amb qui ningú competeix muntanya amunt, i el pi blanc, capaç d'aguantar nivells més grans de sequera que la resta d'espècies arbòries.

L'alzina i sobretot els roures han patit en el passat unes pràctiques silvícoles que han reduït enormement la seva dominància als boscos de Catalunya. Però aquestes dues espècies estan recuperant el territori perdut. L'alzina i els roures formen part del vol (i sobretot del subvol) de moltes pinedes de pi blanc, de pinassa, de pi roig, de pi pinyer i de pinastre (vegeu els apartats relatius a la regeneració d'aquestes espècies). Competeixen amb avantatge amb totes aquestes espècies i, per tant, poc a poc les van substituint. Els incendis forestals sovint acceleren aquesta dinàmica, atès que alzines i roures són espècies rebrotadores que es refan ràpidament després d'un incendi forestal, que els hi proporciona terrenys lliures de competència on abans costava de créixer. Això s'ha posat clarament de manifest als grans incendis forestals de les comarques de la Catalunya central (Berguedà, Bages, Solsonès, etc.). Tanmateix, molts dels alzinars i de les rouredes que trobem actualment, estan formats per peus de rebrot de no gaires metres d'alçada. En aquests casos, arbustos i lianes solen tenir una presència important, atès que la llum arriba amb facilitat al terra del bosc.

El pi roig és una espècie colonitzadora. En aquest cas la seva expansió es produeix sobre els conreus (i sobretot les pastures) abandonades a la muntanya mitjana, als Prepirineus i als Pirineus fins cotes al voltant dels 1.900 metres. A més, és una de les espècies arbòries que a Catalunya viu en un rang altitudinal més gran, entre els 300 i els 2.000 metres sobre el nivell del mar. Les espècies que competeixen amb el pi roig en el rang altitudinal on és més abundant són: l'avet, el faig, els roures i fins i tot l'alzina. Muntanya avall rep també la competència de la pinassa i muntanya amunt la del pi negre.

La pinassa és la quarta espècie forestal a Catalunya, tant pel que fa al nombre de peus com pel que fa al volum amb escorça com pel que fa al nombre d'hectàrees i fins i tot pel que fa a la quantitat de carboni acumulada. Els grans incendis de la Catalunya central dels anys 1994 i 1998, posteriors al mostreig de camp d'aquest inventari, van reduir considerablement les existències d'aquesta espècie a Catalunya.

Aquestes quatre espècies representen més de dues terceres parts del nombre total de peus d'espècies arbòries forestals a Catalunya y prop del 60 % tant pel que fa a volum amb escorça com a la quantitat de carboni acumulada a la biomassa aèria. Hi ha altres tres espècies que també tenen una presència considerable a Catalunya: el roure martinenc (considerat en un sentit ampli), el pi negre i l'alzina surera. Ara bé, mentre el roure martinenc és una espècie molt present (25 % de les parcel·les inventariades) però poc dominant (ja s'ha esmentat més amunt el perquè), el pi negre (als Pirineus i Prepirineus per damunt de la cota 1.800) i l'alzina surera (a les solanes del nord-est, per sota de la cota 600) són espècies amb una distribució molt més localitzada, però molt dominants dins la seva àrea de distribució. De la resta d'espècies amb més de 10 milions de peus a Catalunya destaquen el faig i l'avet, sobretot pel que fa al percentatge del volum amb escorça que acumulen i perquè són espècies en expansió, sobretot, en detriment del pi roig.

Les espècies amb més fulles per unitat de superfície de sòl són per aquest ordre: l'avet, el castanyer (aquesta espècie representa un cas particular per tractar-se de plantacions fustaneres de torn relativament baix) i el faig. Es tracta d'espècies que tenen fulles des de la part superior de la capçada fins força cap avall, fulles que toleren bé l'ombra. Per això aquestes espècies poden créixer a l'ombra de qualsevol altra espècie (i en créixer generen un ombra que elimina l'espècie competidora). Aquesta immensa quantitat de fulles al vol del bosc fa molt difícil la presència d'altres espècies a sota, amb la qual cosa en aquests boscos acostuma a haver-hi pocs arbusts al sotabosc. Segueixen pel que fa a aquest índex d'àrea foliar el roure de fulla gran, l'alzina i el roure martinenc. A l'ombra d'aquestes espècies no poden viure-hi d'altres espècies arbòries forestals, però sí les tres esmentades més amunt.

En aquest volum, es fa una sinopsi sobre les dades de superfície forestal i de com són els boscos on domina alguna de les espècies forestals més abundants a Catalunya. Cal dir però, que els boscos monoespecífics són relativament rars a Catalunya i que acostuma a haver-hi una certa barreja d'espècies arbòries. És per això que per considerar que un bosc pertany a una determinada espècie el que aquí s'ha fet és considerar quina espècie arbòria té almenys la meitat de l'àrea basal total. Tanmateix, sovint es donen també dades referides a les masses forestals homogènies, en referència als boscos on una espècie acumula almenys el 70 % de l'àrea basal total i proporciona un recobriment del sòl d'almenys un 40 %.