Flor:Flors hermafrodites, normalment blaves, però de vegades blanques o, més rarament, rosades, d'entre 8 i 13 mm de diàmetre. Fan un tub a la base, fins a la meitat de la flor, i després es divideixen en dos llavis. Llavi inferior amb tres lòbuls que mostren taques violàcies allargades, i serveixen de pista d'aterratge per als insectes. Es disposen en gran nombre al llarg de les tiges.
Planta: Arbust perenne, molt aromàtic, de fins a 1,8 m d'alçada, de tiges erectes i brunes, molt folioses. Fulles linears, d'un màxim de 4 cm de llarg i 3 mm d'ample, amb textura de cuir i de color verd fosc a l'anvers i blanques i piloses al revers.
Des del final de gener fins al final de maig. De vegades es pot allargar fins al final de juny.
Pol·len: poc.
Nèctar: molt.
Flor pol·linitzada de manera molt preferent per abelles en general i molt especialment per l'abella de la mel (Apis mellifera), tot i que també la visiten altres insectes.
és una planta ben adaptada al clima mediterrani: el disseny de les fulles, cobertes d'un vernís impermeable per l'anvers i d'una pilositat densa pel revers, permet perdre poca aigua i alhora retenir la humitat que hi pugui haver a l'ambient.
El nom officinalis indica fins a quin punt ha estat utilitzada des d'antic com a planta medicinal: se li atribueixen propietats antireumàtiques, tonificants, digestives, aperitives, anticatarrals i, recentment, se sospita que també antibacterianes.
és molt apreciada com a planta aromàtica per a la cuina i per a jardineria.
La mel de romaní és una de les més apreciades.
