En aquesta secció volem contribuir a aclarir dubtes i matisar conceptes àmpliament difosos entre el públic, alguns considerats com a "saviesa col·lectiva" però que no sempre són del tot correctes.
Les preguntes s'han ordenat segons l'àmbit de recerca desenvolupat al CREAF al qual pertany:
Funcionament d'ecosistemes terrestres
És cert que en talar els boscos, l'ecosistema perd molts dels seus nutrients?
La magnitud de la pèrdua de nutrients després d'una tala dependrà de la fracció de l'arbre que es retira del bosc. Si, com és el més habitual, es retira el tronc dels arbres i no la capçada (branques i fulles) aquesta pèrdua de nutrients pot considerar-se petita, si més no pel que fa als nutrients més importants i sovint més limitants per al creixement dels arbres com són el nitrogen (N) i el fòsfor (P).
Aquests nutrients es troben majoritàriament acumulats a les fulles i branquillons de mida petita. Generalment, aquestes fraccions no s'aprofiten i resten al bosc, on en descomposar-se tornaran a alliberar els nutrients. En alguns casos, però, la pèrdua de nutrients pot augmentar, com ara si els treballs de tala i desembosc no és realitzen de manera respectuosa amb el sòl o si les tales es realitzen amb excessiva freqüència.
Poblacions i comunitats animals
Els arbres fruiters necessiten pol·linitzadors? Què passa si els fumiguen?
La pol·linització per insectes és molt important en els fruiters. El paper del vent és mínim. La majoria de les varietats són autoincompatibles, és a dir necessiten pol·len d'una altra varietat per fructificar. En un camp les diferents varietats es planten en diferents fileres. Els ametllers i cirerers, poden arribar a fructificar un 40% de les flors que produeixen i per això és important pol·linitzar el major nombre de flors possible.
En principi està prohibit fumigar amb insecticides durant la floració. De totes maneres, els enverinaments són relativament freqüents. Si es fumiga un camp no florit quan fa vent, l'insecticida pot arribar a un altre camp florit. Altres vegades es tracta amb fungicides durant la floració. Es considera que els fungicides no són tòxics per als insectes, però poden causar efectes subletals (comportamentals). Aquests efectes no es detecten quan es fa una anàlisi toxicològica al laboratori, però al camp fan disminuir la pol·linització i el creixement de les poblacions d'abelles.
Altres pràctiques associades a l'agricultura intensiva posen en perill les poblacions de pol·linitzadors. Per exemple, l'ús d'herbicides elimina la flora acompanyant que altrament serviria de font de pol·len i nèctar un cop acabada la floració del conreu i permetria el creixement de les poblacions d'abelles. Moltes espècies d'abelles nien en sòls nus o amb poca vegetació, en marges entre camps, en troncs d'arbusts i d'arbres. La pavimentació de camins i l'eliminació d'aquests substrats comporta la desaparició d'aquestes espècies.
És paradoxal, doncs, que d'una banda requerim l'ajuda d'aquests insectes i d'una altra els hi fem la vida impossible.
Existeixen boscos primaris a Catalunya?
La resposta és que no. Hi ha alguns, pocs, boscos vells i molts de joves. Els conreus de secà abandonats s'han transformat en boscos de pi blanc. Les zones del Bages i el Berguedà eren conreus d'arbres, bàsicament pinassa (Pinus nigra), per explotar la fusta per a una determinada funció; en aquest cas interessava deixar-los créixer molt densament perquè pugessin drets i prims. Després dels focs, aquests boscos no es refan perquè tenen les llavors madures a l'estiu i normalment el foc les destrueix i aleshores no hi ha recanvi. Els boscos dels Pirineus i altres zones productives per la fusta han estat explotats de fa molt. En conclusió, els nostres boscos són manipulats des de fa temps, així que de primaris no n'hi ha. Les espècies poden ser del país, però l'extensió que ocupen està també modificada. És un país molt ocupat per l'home des de fa molts segles.
La desforestació no és un fenomen modern, la zona de l'Àtica ja era desforestada al segle V a.C.
Plató té un text, del diàleg Critias, que tracta de la degradació i la desforestació. És interessant que fa tant temps hi hagués aquesta preocupació, i potser hi era d'abans i tot, però no la tenim escrita. Machado, a Campos de Castilla, fa una descripció de la transformació del medi per desforestació molt emotiva. Hi ha també un document d'un senyor feudal d'Alfajarín (del segle XII) que prohibeix arrancar plantes llenyoses, perquè la gent en feia carbó. De fet, Alfajarín vol dir carbonera en àrab.
Si prenem com a exemple els Monegros, segur que l'aspecte ha canviat; probablement no era boscós, però la vegetació devia ser més esponerosa, amb menys aspecte estepari. En conjunt, però, a Europa i Nord-amèrica les darreres dècades han estat d'augment dels boscos, que ni de lluny compensa les pèrdues que es produeixen als boscos tropicals. I els boscos de la ribera sud del Mediterrani desapareixen amb una velocitat més gran que la mitjana dels tropicals.
Qui ha de tenir cura dels boscos? És cert que la majoria de boscos a Catalunya són privats?
De l'ordre del 85% dels boscos catalans són de propietat privada. A diferència d'alguns països europeus, els boscos catalans són quasi tots oberts a tothom. La gent hi va a passejar, a practicar diversos esports, a collir bolets, pinyons, maduixes o el que li sembli sense permís dels propietaris, privant-los d'una part de la producció de la seva propietat. La caça està més regulada, però també extrau un producte del bosc. De vegades la gent hi va també a desfer-se de deixalles. Alhora, també és habitual que alguns serveis de distribució, com ara les companyies elèctriques, facin passar infraestructures per zones forestals, amb les mesures legals que calgui. Les companyies d'aigües es beneficien del paper de reguladors hidrològics sense cap despesa.
Alhora, els boscos fan altres serveis socials, com a magatzems de CO2 i reserves de biodiversitat. Les produccions dels boscos que tradicionalment han donat més recursos als propietaris són la fusta i el suro. Però molts boscos catalans són poc productius, i les rendes que generen no en garanteixen una bona gestió. La gent es queixa que els boscos estan "bruts", és a dir amb molt sotabosc, i que això augmenta el risc d'incendis i la seva severitat. Considerant les rendes generades, és evident que a la majoria dels nostres boscos mediterranis els propietaris no es poden permetre fer les pràctiques silvícoles que podrien millorar la producció de fusta i, de pas, disminuirien la càrrega de combustible.
A la pregunta de qui ha de tenir cura dels boscos cal respondre que els propietaris només ho podran fer en les zones limitades en què els rendiments ho permetin. Atès que els boscos ens ofereixen molts serveis addicionals, dels quals en gaudeixen algunes empreses en particular (com les elèctriques i les d'aigües) i la societat en general, cal trobar, des de les administracions, la manera que aquests beneficiaris (empreses i societat) participin en una gestió adient dels boscos, aportant finançament i dibuixant els objectius de futur per tal que els boscos segueixin sent capaços de donar-nos aquests serveis. I ho haurien de fer tenint en compte els reptes que els canvis globals suposen, tant en aspectes físics i biològics com en aspectes econòmics, per a les properes dècades.
Els arbres es fan vells?
És un fet que els arbres canvien amb l'edat. Si més no creixen i es fan grossos. Els vegetals perennes no tenen un creixement determinat com el nostre sinó que cada any produeixen unitats de creixement -brots- a partir de les estructures produïdes els anys anteriors. Aquest fet podria fer pensar que el creixement dels arbres és il·limitat, però a la pràctica se sap que les taxes de creixement tendeixen a disminuir a partir d'una certa edat.
Actualment, sabem que aquesta reducció en el creixement dels arbres madurs no està causada pròpiament per l'edat sinó per efectes indirectes derivats de l'augment de la mida, ja que com més gros és l'arbre majors són els requeriments totals de recursos i major és també el cost de distribuir-los a totes les cèl·lules que els necessiten.
Els arbres, doncs, no pateixen un veritable envelliment -senescència controlada genèticament-, com a mínim fins a etapes molt avançades del seu cicle vital. Una bona mostra d'això és que el vigor de la planta resultant d'un empelt no es veu modificat per l'edat de l'arbre a partir del qual obtenim el branquilló a empeltar, i el fet és que moltes varietats de plantes conreades -per exemple, el raïm- s'han propagat i mantingut per empelt des de fa milers d'anys sense cap pèrdua apreciable en la productivitat.
Està encara per veure si els arbres més vells de tots, que com en el cas del Pinus longaeva de les Muntanyes Rocalloses dels EUA arriben a assolir uns 5.000 anys, presenten una veritable senescència a nivell cel·lular durant les darreres etapes de la vida.
Els models que prediuen el canvi climàtic, no indiquen una disminució de la pluviositat. Per tant, hi haurà un augment de temperatura però no de sequera. És veritat?
Els models semblen indicar un augment de la temperatura i un canvi en el règim de pluges: pot ploure menys, però més torrencialment en temps més curts, amb els problemes associats.
A més, en tots els casos, fins i tot si no disminueixen les pluges però augmenta la temperatura, hi haurà més evapotranspiració, es perdrà més aigua de les plantes i dels sòls i, per tant, sí hi haurà més sequera.
No està demostrat que sigui el CO2 el que provoca l'increment de la temperatura. Aleshores l'efecte hivernacle no en seria la causa. És així?
Està demostrat que el CO2 és un gas hivernacle, que absorbeix la radiació infraroja emesa per la superfície de la Terra i que, per tant, augmenta la temperatura. Això sí, hi ha molts altres factors que incideixen sobre el clima. De fet, històricament hi ha hagut múltiples canvis de temperatura al nostre planeta. Es tracta d'un fenomen multifactorial: poden ser conseqüència de canvis en l'eix de la Terra, del nombre i la potència de les erupcions solars, etc. Ara coincideix que la Terra es troba amb un augment d'aquest CO2 a l'atmosfera, i que augmenta la temperatura. I no hi ha registre que hi hagi hagut un canvi en l'eix de la Terra o qualsevol altre factor que ho expliqui tant bé com l'augment del CO2. És molt difícil que sigui una casualitat.
Quants arbres he de plantar per compensar l'ús del cotxe?
Òbviament, depèn de l'ús que cadascú faci del cotxe. Suposem un usuari que fa un recorregut mitjà de 10.000 km l'any. Aquesta distància representa emetre a l'atmosfera un total de 1.700 kg de CO2 ja que s'emeten 170 g de CO2 per cada km recorregut. El raonament segueix l'equació següent: s'emeten 170 grams de CO2 per quilòmetre i si el nostre usuari estàndard en fa 10.000 a l'any això dóna un total d'1.700.000 grams anuals, que transformats en quilograms representen 1.700 kg de CO2.
Una hectàrea de bosc mediterrani (en les condicions de mitjana a Catalunya) absorbeix unes 5 tones de CO2 anualment o sigui que per compensar les emissions dels 10.000 km recorreguts anualment necessitem una superfície de 0,34 hectàrees. El raonament és el següent: si una hectàrea de bosc capta o fixa uns 5.000 kg de CO2, per absorbir-ne 1.700 kg, que és el que emet el nostre subjecte l'any, caldran: 1.700/5.000=0,34 hectàrees.
Amb una densitat d'uns 1.000 arbres per hectàrea, les 0,34 hectàrees que necessita plantar el nostre conductor model equival a uns 340 arbres.
Com serà el canvi de l'energia del petroli a altres energies?
Les crisis són problemàtiques, però la mateixa paraula significa també oportunitat. Les societats han de canviar el seu model energètic i ara és el moment. Alguns creuen que la solució definitiva és la fusió nuclear. Aquest camí pot ser perillós, perquè tenir tota l'energia que vulguem permetria seguir en l'actual procés de creixement de forma indefinida i és possible que l'ecosistema no ho suporti. Energia vol dir contaminació i transformació del medi, uns processos que van molt de pressa i destrueixen els sistemes de suport de la vida. Pel què fa a si el planeta està en perill, els humans potser desapareixerem, i també d'altres espècies, però no els microbis. No és el futur del planeta o de la vida el que està en joc, sinó el de la nostra civilització.
Per què hi ha més incendis forestals?
Hi ha causes lligades al propi bosc, per exemple: les pinedes mediterrànies sovint estan fetes d'arbres de la mateixa edat i amb una elevada densitat. Així, en uns quants anys s'hi fa una massa forestal atapeïda de plantes carregades de reïnes que contenen trementina, fàcilment inflamable.
Els focs poden progressar de pressa perquè, a mesura que s'escalfa per la proximitat del front, l'arbre emet més substàncies gasoses inflamables i aleshores s'encenen d'immediat, com si fossin torxes. La solució seria fer aclarides, però això és molt car i no es fa.
Ara bé, hi ha altres causes. El canvi climàtic implica menys pluja, més evapotranspiració i estius més llargs, és a dir, més risc de foc. I tenim, sobretot, cada cop més activitats humanes que poden iniciar focs, tot i les normatives de restricció. El fet és que el nombre de focs forestals augmenta a tot el món.
Protecció i restauració de sòls
On es llencen els fangs de les depuradores? Es poden reaprofitar?
Els fangs de les depuradores d'aigües residuals domèstiques estan catalogats com a residus i, per tant, han de seguir unes determinades vies d'aprofitament o d'eliminació preestablertes i controlades. Quan han estat digerits per processos microbiològics i no contenen contaminants (metalls pesants) poden ser aprofitats com a adobs, directament o després de ser sotmesos a un procés de compostatge. En cas contrari es dipositen en abocadors controlats, i en alguns països s'incineren.
Ecologia del paisatge i ordenació del territori
De vegades es compara la funció d'un riu o d'una riera amb la d'un ronyó, és correcte? En cas que no ho sigui, amb què es podria comparar?
És una comparació enganyosa perquè equipara un ecosistema a un organisme. Si a un vertebrat li deixen de funcionar els dos ronyons, mor. La funció dels ronyons és clarament la de destoxicar l'organisme.
La situació és ben diferent amb els rius i els ecosistemes terrestres drenats per ells. No té gaire sentit comparar-ho.
Quan de sòl ha de quedar sense urbanitzar en un territori per tal de considerar-lo sostenible o respectuós amb el medi ambient?
La pregunta està mal plantejada, perquè la sostenibilitat d'una societat no depèn només de quan sòl quedi sense urbanitzar sinó, entre moltes altres coses, de la quantitat d'energia i de materials que utilitza, de les tecnologies de prevenció i reducció de la contaminació, de les pràctiques de prevenció i control de l'erosió dels sòls, i de la ubicació i configuració espacial del sòl urbanitzat.
Quin percentatge hi ha de sòl lliure a Catalunya? Això és bo o dolent?
Cal aclarir, abans que res, que 'sòl lliure' és una expressió utilitzada en els plantejaments territorial i urbanístic. És sinònim de sòl no urbanitzable.
Pel que fa a les dades a Catalunya, segons el web del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, amb dades actualitzades el 11/10/2006, un total de 3.012.659 hectàrees tenien a Catalunya la qualificació de sòl no urbanitzable, la qual cosa representa el 94% del territori català. Cal tenir present que:
És un fet que, per si sol, no és ni bo ni dolent, o que pot ser bo per a unes coses i dolent per a d'altres. Tant o més important que el percentatge de sòl urbanitzat o urbanitzable n'és la localització i la distribució en l'espai. En les darreres dècades ha proliferat la urbanització dispersa del territori (urbanitzacions, centres comercials, etc.), la qual cosa configura un model altament ineficient des del punt de vista energètic i de consum de territori. El creixement urbà segueix desaforat tant al litoral com al prelitoral i també a les comarques de muntanya.
Sistemes d'informació ambiental i TIC
És bo el Google Earth?
Google Earth ha significat l'acostament d'informació geogràfica i de tècniques basades en la georeferenciació (ubicar informació en base a la seva posició a la Terra) a un públic molt general. Només per això, ja és un recurs molt interessant. Com en la història de l'ou de Colom, és quelcom que feia molt de temps que es podia fer (han existit altres iniciatives, entre les quals fins i tot una de Microsoft: Terraserver), però Google (que, tot s'ha de dir, hi ha invertit una fortuna) ha sabut fer-ho aparèixer en el moment òptim i donar-li el punt d'ús simple que encara el fa més atractiu.
Tanmateix, hem de destacar-ne tres problemes:
Aquestes problemàtiques són, com tantes altres coses, relatives: Si ets un ciutadà de Catalunya, que té un Institut Cartogràfic que de fa molts anys està generant cartografia de gran nivell de detall per a tot el territori, actualitzada regularment i amb una gran qualitat mètrica Google Earth és un producte pràctic però tècnicament no és el producte d'elecció, ni de lluny. En canvi, si un viu a segons quina zona del món té a l'abast una informació que mai no havia tingut, i això realment és un mèrit indubtable que se li ha de donar.
A banda d'això, i com qualsevol sistema, té les seves pífies incomprensibles, com ara que si se li demana viatjar de Barcelona a Nova York, el programa diu que cal anar a la costa Atlàntica i, des d'allà, creuar l'oceà nedant (no és cap broma: proveu-ho!).
Amb els satèl·lits es podrà veure el que fem dins de les cases?
No. La radiació de les longituds d'ona més curtes que actualment captem no pot d'informar-nos respecte a l'interior d'edificis o vehicles... i les longituds d'ona més llargues només permetrien formar imatges en funció d'aspectes com la temperatura, insuficients per "veure què fem" en un rang general de situacions. Malgrat que els científics saben això, un dels arguments per justificar la guerra de l'Iraq van ser unes imatges que alguns militars i polítics van explicar que mostraven coses als "experts", però en realitat això era impossible.
Podem distingir els satèl·lits si mirem cap al cel a la nit?
Si el satèl·lit és geostacionari (com el Meteosat) no és possible veure'l perquè, tot i que pugui veure's reflectida la llum del Sol en les seves plaques solars, l'enorme distància (desenes de milers de quilòmetres) fa que no es pugui veure a ull nu. En satèl·lits a òrbites més baixes (centenars de quilòmetres) és possible veure'ls però només quan estan sota la llum del Sol (és a dir, que la Terra no els fa ombra). En la visibilitat del satèl·lit també té importància com està orientat, la seva grandària i la seva reflectància; per exemple, el satèl·lit de Teledetecció més gran, l'Envisat, de l'Agència Europea de l'Espai, amb les dimensions d'un autobús, és força visible, i l'Estació Espacial Internacional encara pot arribar a ser més aparent, fins i tot més que altres cossos celestes especialment brillants com ara Venus o Sírius; en canvi, els Landsat tenen una magnitud visual més pobra (5 o 4, que és el mínim visible a ull nu en una escala que arriba a -1 per als més brillants). A més, en general caldrà estar en una zona natural amb poca contaminació lumínica; l'hora millor és l'alba o el capvespre i l'observació sol durar pocs minuts.
Per tant, només alguns satèl·lits poden ser vistos a ull nu, i només en certes condicions. Per saber-ne més podeu consultar:
http://science.nasa.gov/Realtime/JPass/
http://imagine.gsfc.nasa.gov/docs/ask_astro/answers/970414f.html
http://www.issfanclub.com
http://heavens-above.com/